SANS - EUROPA
Data: 21/04/1926
Font: Xut!
Autor: Fra Granota
Text:
SANS - EUROPA
EL CAMP
El camp del «Sans», des de que un servidor no hi havia estat (que feia la mar de temps), ha sofert unes variacions que, sense privar-lo d'aquell patriarcal aspecte d'incubadora que té, l'han adecentat bon xic. Li han posat unes quantes grades, han accentuat el declive de les rampes i ho han deixat tot la mar de bonic. Fem-ho constar així i fem constar, també, que si les obres aquestes d'adecentamenta s'estenguessin a aquesta part de public «sansenc» que en tots els partits (i això ho diem perquè el XUT!, encara que no ho sembli, li agrada el seny), seria encara, com és natural, bastant mes d'aplaudir.
ELS EQUIPS
Amb puntualitat de mercanmus varen sortir al camp els equips dels presidaris «sansecs» (perdonin) i dels angelets gradencs, formats cada un d'ells per onze senyors, que, com que vostès els coneixen bastant millor que jo, ganes tindria d'amoïnar-me anotant aquí vint-i-dos noms que per deu cèntims poden llegir a la premsa consciente y enterada (això d'enterada és un dir).
Com que ja va dir, no recordem si n'Aristòtil o el noi Artisus, que un home il-lustre que so es fa esperar no és home il-lustre, l'Alcoriza no va aparèiter al field fins a les 5'37 (meridia del País del Sidral), per lo qual, el refli, que no era el senyor Aram...buro (aquests noms llargs em carreguen !), es va eure obligat a fer-li un sermonet que el back «europeu» va cuitar a tallar dient que ells guia regint-se per l'hora antiga i que si no li agradava que s'hi tombés d'esquena. Davant tan razonadas excuses, el senyor Aramburo va acotar la testa, envestir el pito i ja hi vàrem ser.
EL PARTIT
Sí, senyors, i ja hi vàrem esser... a badallar. Si jo, que tinc un cor que em va més al tar que un «Omega», l'hagués cregut quan al matí del diumengue deia: «No hi vagis a fer ressenya! T'hi avorriràs, no siguis indio! Que hi vagi en Dova si tant d'interès hi té!»; l'hagués cregut, deia, en lloc badallar a peu dret i fent quins els malabarismes per no estimbar-me en un hort que no sabe quin paper hi fa en el camp «Sans», els hauria fet dolçame acollit entre els llençols de se (això voldria!) que amb tan rinyosa amabilitat em prepara l'àvia del degà en la rotativa de1 número 23 de la nostra Redacció. Però, res: una badada la qualsevol, i jo, no per ésser immortal, podia escapar-me'n. Així és que no em queda més mei que dir-los quatre coses més ben dites que pugui, sol el partit.
La primera part va ésser d'un domini quasi absolut del «Sans» i la segona, en justa compención, va ésser d'un domini quasi absolut de l'«Europa». El «Sans», amb un excés de sort va transformar el seu domini tres gols, i per posar la balança a nivell, l'«Europa», en un cés de guigne, es va quedar a la rotunditat del zero. El senyor Aramburo es va fer popular veient cap faut, traveta, mans, etcétera, però per entrar en llei que regia aquella tarda les equivalències (!), va ve una pila d'orsais que ni que lloc d'ulls portés microscopis ens els creuriem. En conjunt, el senyor Aramburu va fer faena «neutra», que és una manera fineta de dir-li que (esportivament parlant, que és com nosaltres parlem sempre) toc el xiulet és una nul-litat com un servidor amb la ploma als dits. No dubtem de què demana auxili toqui el pito amb totes le regles de l'art, perd arbitrant... nanoi!, que vol dir naranjas!
El partit va ésser una cos més brusca que un article d'en Samblancat. Empentes per aquí càrregues indecents per allà, travetes mal intencionades, mai descarades... etc. Fútbol, nosaltres, que ens vantem de ter bona vista, no en veiérem en 11oc ni en cap moment.
Es distingiren pel «Sans» Pedret (l'heroi de la tarda), Perelló, Soligó, Gularons, Monleón; i per l'«Europa»: Serra, Mauri, Cros i Alcázar.
I prou, apa !
DUES PARAULES MES
Durant la primera part grup d'«europeistes» es van dedicar a esbroncar i dir incidencies a en Cros, donant-li la culpa del mal joc de la davantera. No senyors, permetin, però van equivocats. Hem dit ja moltes vegades, i ens preciem de què algun plomífer de més vols que nosaltres tingui la mateixa opinió, que de l'únic que adoleix en Cros és de manca d'ajut l'interior. Pase que fa a un interior, pase que es perd ; juga de combinació que vol fer at un interior, jugada que s'esfuma abans de concretar-se... I hem de confessar que, per davanter-centre que sigui un home i per ganes de jugar que tingui (que en Cros és dels pocs entusiastes que queden al nostre fútbol), ha de fracassar.
I encara que així fos, encara que veritablement en Cros hagués perdut facultades, han pensar els consocis que l'esbrocaven que quelcom més de consideració es mereix un home que com en Cros ha donat tantes mostres d'amor al seu club refusant inclús aquella cèlebre oferta de vint-i-cinc mil endoles que un peix dels grossos li oferia per a que no jugués la fina del campionat d'Espanya deº 1923.
I prou, cavallers ; sidral hi hagi, que el demés són coets i foc! l'artifici.
FRA GRANOTA
Font: Xut!
Autor: Fra Granota
Text:
SANS - EUROPA
EL CAMP
El camp del «Sans», des de que un servidor no hi havia estat (que feia la mar de temps), ha sofert unes variacions que, sense privar-lo d'aquell patriarcal aspecte d'incubadora que té, l'han adecentat bon xic. Li han posat unes quantes grades, han accentuat el declive de les rampes i ho han deixat tot la mar de bonic. Fem-ho constar així i fem constar, també, que si les obres aquestes d'adecentamenta s'estenguessin a aquesta part de public «sansenc» que en tots els partits (i això ho diem perquè el XUT!, encara que no ho sembli, li agrada el seny), seria encara, com és natural, bastant mes d'aplaudir.
ELS EQUIPS
Amb puntualitat de mercanmus varen sortir al camp els equips dels presidaris «sansecs» (perdonin) i dels angelets gradencs, formats cada un d'ells per onze senyors, que, com que vostès els coneixen bastant millor que jo, ganes tindria d'amoïnar-me anotant aquí vint-i-dos noms que per deu cèntims poden llegir a la premsa consciente y enterada (això d'enterada és un dir).
Com que ja va dir, no recordem si n'Aristòtil o el noi Artisus, que un home il-lustre que so es fa esperar no és home il-lustre, l'Alcoriza no va aparèiter al field fins a les 5'37 (meridia del País del Sidral), per lo qual, el refli, que no era el senyor Aram...buro (aquests noms llargs em carreguen !), es va eure obligat a fer-li un sermonet que el back «europeu» va cuitar a tallar dient que ells guia regint-se per l'hora antiga i que si no li agradava que s'hi tombés d'esquena. Davant tan razonadas excuses, el senyor Aramburo va acotar la testa, envestir el pito i ja hi vàrem ser.
EL PARTIT
Sí, senyors, i ja hi vàrem esser... a badallar. Si jo, que tinc un cor que em va més al tar que un «Omega», l'hagués cregut quan al matí del diumengue deia: «No hi vagis a fer ressenya! T'hi avorriràs, no siguis indio! Que hi vagi en Dova si tant d'interès hi té!»; l'hagués cregut, deia, en lloc badallar a peu dret i fent quins els malabarismes per no estimbar-me en un hort que no sabe quin paper hi fa en el camp «Sans», els hauria fet dolçame acollit entre els llençols de se (això voldria!) que amb tan rinyosa amabilitat em prepara l'àvia del degà en la rotativa de1 número 23 de la nostra Redacció. Però, res: una badada la qualsevol, i jo, no per ésser immortal, podia escapar-me'n. Així és que no em queda més mei que dir-los quatre coses més ben dites que pugui, sol el partit.
La primera part va ésser d'un domini quasi absolut del «Sans» i la segona, en justa compención, va ésser d'un domini quasi absolut de l'«Europa». El «Sans», amb un excés de sort va transformar el seu domini tres gols, i per posar la balança a nivell, l'«Europa», en un cés de guigne, es va quedar a la rotunditat del zero. El senyor Aramburo es va fer popular veient cap faut, traveta, mans, etcétera, però per entrar en llei que regia aquella tarda les equivalències (!), va ve una pila d'orsais que ni que lloc d'ulls portés microscopis ens els creuriem. En conjunt, el senyor Aramburu va fer faena «neutra», que és una manera fineta de dir-li que (esportivament parlant, que és com nosaltres parlem sempre) toc el xiulet és una nul-litat com un servidor amb la ploma als dits. No dubtem de què demana auxili toqui el pito amb totes le regles de l'art, perd arbitrant... nanoi!, que vol dir naranjas!
El partit va ésser una cos més brusca que un article d'en Samblancat. Empentes per aquí càrregues indecents per allà, travetes mal intencionades, mai descarades... etc. Fútbol, nosaltres, que ens vantem de ter bona vista, no en veiérem en 11oc ni en cap moment.
Es distingiren pel «Sans» Pedret (l'heroi de la tarda), Perelló, Soligó, Gularons, Monleón; i per l'«Europa»: Serra, Mauri, Cros i Alcázar.
I prou, apa !
DUES PARAULES MES
Durant la primera part grup d'«europeistes» es van dedicar a esbroncar i dir incidencies a en Cros, donant-li la culpa del mal joc de la davantera. No senyors, permetin, però van equivocats. Hem dit ja moltes vegades, i ens preciem de què algun plomífer de més vols que nosaltres tingui la mateixa opinió, que de l'únic que adoleix en Cros és de manca d'ajut l'interior. Pase que fa a un interior, pase que es perd ; juga de combinació que vol fer at un interior, jugada que s'esfuma abans de concretar-se... I hem de confessar que, per davanter-centre que sigui un home i per ganes de jugar que tingui (que en Cros és dels pocs entusiastes que queden al nostre fútbol), ha de fracassar.
I encara que així fos, encara que veritablement en Cros hagués perdut facultades, han pensar els consocis que l'esbrocaven que quelcom més de consideració es mereix un home que com en Cros ha donat tantes mostres d'amor al seu club refusant inclús aquella cèlebre oferta de vint-i-cinc mil endoles que un peix dels grossos li oferia per a que no jugués la fina del campionat d'Espanya deº 1923.
I prou, cavallers ; sidral hi hagi, que el demés són coets i foc! l'artifici.
FRA GRANOTA