El Barcelona és Campió, però en el seu darrer partit és batut pel Sans, per 1 a 0 | L'esport català (pàg. 8)

Data: 28/06/1926

Font: L'esport català

Autor:

Text:
El Campionat de Catalunya

(Jornada de clausura 27 juny 1926)

El Barcelona és Campió, però en el seu darrer partit és batut pel Sans, per 1 a 0
Persistint en la tanda de resultats anormals, el Gràcia perd amb l'Europa i el Terrassa té feina per a empal amb el de l'Espanyol

Sans, 1-Barcelona, 0

El partit d'ahir ha estat un oportú coronament a la tronada actuació del Barcelona, en aquesta segona volta del Campionat. No creiem que es puguin afegir gaires coses, a tot el que s'ha dit a l'entorn de la trista temporada amb què ens ha obsequiat el Barcelona després l'haver conquistat el Campionat peninsular. El fútbol és una cosa de la qual resulta molt arriscat parlarne d'una manera absoluta; un equip és una cosa tan complexa; susceptible de tantes variacions, que ben llest està qui s'hi encaparra. Així és que aquesta mala tongada del Barcelona no poden atribuir-la a res més que a una d'aquelles coses: més o menys estranyes que de tant en tant ens depara el fútbol. El millor serà no voler-ne treure conseqüències i limitar-se a constatar el fet.
El Sans va guanyar per la major empenta i rapidesa que sabé imprimir al seu joc. L'ala dreta de l'atac, sobretot, sabé aprofitar-se degudament de la fluixedat de Bosch i de Surroca, els quals tingueren allò que se'n diu una mala tarda. Rini i Monleón, que es donaren compte que per allí feia de bon passar, saberen recollir profitosament tot el joc que els seus companys decantaren cap a aquella banda. Per cert que aquesta tàctica; molt encertada, cal dir-ho, en certs moments arribà a perjudicar el mateix Sans. Amb la pruïja de decantar el joc cap a la dreta, Oliverés es passà bona part del match completament desmarcat i, sense que ningú no es recordés d'ell.
També els mitjos del Sans feren una bona tasca obstruccionista. La davantera del Barcelona, que jugà bona part del partit amb quatre equipiers, no arribà a entendre's en cap moment, gràcies, en bona part, a l'eficàcia del marcatge de les ratlles defensives dels blanc-verds. Samitier estigué vigiladíssim tota la tarda i, sense que el seu "divo" pogués rutllar amb la desimboltura acostumada, la davantera blau-grana es veié privada de moure's amb l'efectivitat que era de desitjar.
El partit fou jugat amb una gran duresa per totes dues parts, duresa que fou corejada pel públic amb tot l'acompanyament del cas. Un episodi de la nerviositat ambient, fou l'agressió de Torralba a un jugador del Sans, pel qual fet l'àrbitre, Aramburo, ordenà l'expusió del camp del jugador blau-grana. Això ocorregut a la primera part, quan ja els del Sans, havien marcat el gol que els valgué la victòria.
Aquest gol vingué a conseqüència d'una situació embrollada davant del Barcelona; Peidró, estretament marcat, passà la bala a Tonijuan, qui, completament desmarcat, llançà un bon xut que Plattko no pogué deturar.
El domini pot dir-se que fou alternat. El Sans, però, emprà sempre un joc rapidíssim i decidit que no arribà a ésser igualat pel Barcelona. Aquest féu el joc que ens ha mostrat tota aquesta segona volta; amb la sola variació que a davant de la porta el faltà la sort que en altres partits els ha donat la victòria. Cal tenir molt en compte també l'handicap que representa jugar gaire bé tot un partit solament amb deu jugadors.
A la segona part Sancho entrà un gol que fou anul·lat per haver-se preparat abans la pilota amb les mans. Nosaltres no veiérem el fauld, però com sigui que ningú no protestà la decisió de l'àrbitre, creiem que aquesta, fou justa.
Malgrat tot això, la victòria del Sans fou merescuda. Cal veure l'enorme, entusiasme que tots els seus jugadors posaren en la lluita. Pedret tingué una actuació felicíssima i es mostrà ben mereixedor de la designació que se li ha fet per anar a Praga. Perelló actuà també amb molt d'encert i el mateix pot dir-se de la ratlla de mitjos. De l'atac, Rini fou el millor element i amb les seves perilloses escapades tingué tota la tarda amb l'ai! al cor els entusiastes del blau-grana.
Del Barcelona flaquejà molt l'ala de defensa Surroca-Bosch; per aquest cantó s'esquitllàreu tots els atacs del Sans. Sancho treballà molt, però la seva tasca no fou pas gaire eficaç. El mateix podem dir de la davantera. Samitier, estreta: ment marcat, no pogué fer gaire de bo, i fallant ell, tota la ratlla se'n ressenti.. Adhuc Sagi, un dels jugadors més regulars que coneixem, tingué una mala tarda.
Arbitrà Aramburo. Eren els equips:
Sans: Pedret, Perelló, Balasch; Soligó, Gularons, Calvet; Rini, Tonijuan, Peidró, Monleón i Oliveres.
Barcelona: Plattko, Planes, Surroca; Torralba; Sancho, Bosch; Piera, Arnau, Samitier, Alcàntara i Sagi.
Quan l'expulsió de Torralba; Piera passà a ocupar el seu lloc. Cap a les acaballes, Arnau i Planes canviaren els llocs. El canvi, però, no dona: resultat.
De totes maneres, el Campionat de Catalunya ha terminat i el Barcelona torna a ostentar novament el preuat titol. Si bé aquesta segona volta no ha estat tan brillant com exigeix l'historial del nostre club degà, no per això cal regatejar-li mèrits, i en aquesta avinentesa és amb molt de gust que trameten al F. C. Barcelona la nostra més, sincera felicitació.
Fet i fet, el títol no podia anar a caure en millors mans