Sans, 2-Gràcia, 1 | L'esport català (pàg. 10)

Data: 31/05/1926

Font: L'esport català

Autor:

Text:
Sans, 2-Gràcia, 1

Per la fogositat amb què va iniciar-se la lluita tinguérem per un moment la impressió que ens trobàvem en ple hivern; de seguida, però, ens dolàrem compte de la ficció en què vivíem. Tanmateix en aquesta època de l'any, oi més tenint en compte l'avenç de l'hora, el sol es deixa sentir amb massa força a les cinc de la tarda. Caldrà buscar la manera de començar els partits una mica més tard si no es vol que algun dia als pobres mortals que tenim la mania d'anar a presenciar els partits de fútbol se'ns hagi d'auxiliar d'algun atac d'insolació.
En aquest partit era de preveure que l'atac gracienc, acostumat a les passades rases i regularment precises de Sales, no s'avindria de seguida amb el joc de Cortès, més aviat defensiu i de joc alt, i que en les poques ocasions que passa la bala no ho fa amb precisió deguda. I així fou, puix que tots els atacs que inicià el Gràcia en el primer temps es veieren mancats d'eficàcia pel poc ajut que rebien del seu mig centre; de mantenir-se Cortès en aquest lloc caldrà que aquest jugador s'esforci a emprar el joc ras, que s'adigui amb el de Sastre i Gallard, els dos conductors de la davantera del Gràcia, si no es vol que l'equip gracienc perdi la meitat del seu valor..
En començar, el Sans dominà intensament per la formidable empenta de què gallejà el tercet central de la línia d'atac, molt ben ajudat per Soligó, que durant tota la primera part jugà d'una manera excelent; el Gràcia aguantà con pogué l'ofensiva i procurà atacar en els moments propicis, però gairebé sempre es trobà a faltar la inteligència amb què el mig centre gracienc suara desaparegut aconduïa la línia, i el que més se'n ressenti fou Sastre, que en més d'una ocasió evidencià el seu desconcert. Els atacs del Sans, però, 110 donaren els seus fruits per la poca compenetració dels seus davanters, que tot s'ho gastaren en entusiasme. Quan ja a les acaballes del primer temps la fogositat dels jugadors s'apagà, els atacs semblaren fer-se més perillosos perquè eren portats amb més serenitat; amb tot, uns i altres perderen bones ocasions per a iniciar el marcador, fins que Peidró ho va obtenir en aprofitar una pifiada d'Agustí. Pocs moments després una altra fallada de Vila no valgué un segon gol al Sans per un excés (?) de picardia de Tonijoan.
A la segona part el joc no fou ni de bon tros tan viu com a la primera. El Gràcia semblà voler refer-se i en conjunt fou més aviat dominador que dominat; sobretot els seus atacs foren constants i perillosos i portats amb més ciència que els dels seus contraris. Sastre no confià tant en el joc del mig centre i es recolzà més aviat a les ales per a rebre i repartir degudament les pilotes, que quasi sempre lliurava als extrems en passades llargues i avançades que posaren constantment en perill la porta defensada per Pedret. Una bala disputada entre Gallard i la defensa del Sans l'aprofità Sastre per a llançar des de bona distància un xut que col·locà a un angle superior d'una manera magistral. En aquest segon temps, Orriols, per excés d'individualisme, deixà perdre bones ocasions, i poc abans d'acabar-se, Rini aprofità una nova fallada de Vila per a obtenir el gol de la victòria.

Eren els equips:
Sans: Pedret, Perelló, Balasch; Soligó, Gularons, Calvet; Rini, Tonijoan, Peidró, Martínez i Oliveres.
Gràcia: Palau, Agustí, Vila; Calatayud, Cortès, Panes; Carpio, Gallard, Sastre, Soler i Orriols
Els millors de l'equip vencedor foren Pedret, Perelló i Soligó, i els dels vençuts, Palau, Panes, Sastre i Gallard.
Tots els jugadors portaren al braç una llaçada negra a la memòria del mig centre gracienc fa poc desaparegut i abans de començar el partit guardaren un minut de silenci, junt amb el senyor Aramburu, que arbitrà.