A Sans s'ha post el sol
Data: 17/02/1926
Font: Xut!
Autor: El noi de les Corts
Text:
A Sans s'ha post el sol
Va haver-hi una temporada que al soci de la «Unió Esportiva de Sans» totes li ponien. Fumava cigars de deu ralets, portava el capell de costat i sense ni fixar-s'hi xiulava pel carrer. Les dones sempre tenien la rialla a flor de llavis, i als col.legis, la canalla, a l'acomiadar-se de l'escola, eren obligats per llurs mestres a cantar aquella original cançó original d'en Corredisses, dedicada a la «Unió», i que feia així:
Tres eren tres que tots sols no feien res.
Tres en fan un i per ara van amunt.
Els veïns de Sans que no eren socis de la «Unió», passaven els set calzers d'amargura. A la barberia, a cal adroguer, a la farmàcia i arreu on anaven, eren malmirats i no se'ls despatxava fins que els hi sortia barba.
Avui tot això ha donat un tomb. Les coses han canviat radicalment. Ara, el que no és soci de la «Unió» i per sort és amo d'una botigueta de verdures o del que sigui, abans de despatxar a la clientela que s'espera, es posa un petit parabrises a l'ull, sistema detectiu, i esguardant-los a tots, un per un, comença a servir als que pensen com ell.
Al present soci de la «Unió», tot sovint li cal anar a veure el metge i més encara el dentista, que per cert aquests últims s'hi fan la barba d'or, com se sol dir.
Tot sovint els hi ve un mareig que els fa acariciar la paret, per bruta que sigui. El cap els volta, i, oh prodigi!, ho veuen tot de color de rosa: el camp de futbol on hi caben 50,000 persones; el velòdrom nou de trinca a punt d'inaugurar, i el camp de rugby, on un ramat de bens hi pasturen, menjant-se la poca herba que hi ha.
A vegades els ve la follia d'escriure. I escriuen articles que són publicats a El Baúl Deportivo; uns articles deliciosos i fins com el «Paris-Richelieu» que venen al Forn de Sant Jaume.
I és que no n'hi ha per menys. Des de que en Pedret va obrir una carboneria davant mateix del camp de joc, com si els hi hagués posat la negra, són comptats els partits que guanyen.
I és clar, el soci s'enfada i pica de peus. Encara que sigui de barriada té dret a fer el mateix que fan els socis de l'«Español» i del « Barcelona», quan perden.
El que passa és que encara fan poc. Perquè els de l'«Español» no és pas precisament de peus que piquen... O sinó que ho digui aquell unionista que a l'arribar a casa seva, després del partit amb l'«Español», es va trobar a la butxaca un tros de bastó que feia olor de matalasser. Això li va passar perdent els seus; imagineu-se si arriben a guanyar!
Pero, ja tornarà a sortir l'Arc de Sant Martí, ja. A Sans no els passarà com a Flandes, que no han vist mai el sol.
El dia menys pensat els hi sortirà expressament per a ells, i aleshores donarà bo veure les cares de les noies unionistes, clares i lluentes com la majoria dels miralls dels bars d'aquella barriada quan perd la «Unió».
I ja estic veient als homes estudiant aquell pas tan sandunguero dels personatges de Baixant de la «Font del Gat», i amb un clavell vermell a l'orella, tot escupint de cantó, passejar-se per la carretera de Sans posant cara d'angelets bufadors, com si mai no els hagués passat res.
Però, mentrestant el sol no surti, cal proveir-se de paciència i menjar tan poc com un pugui i deixar-se barba i bigoti, a fi de no sufrir les mil injustícies dels petits burgesos, no socis, que es miren la cosa amb bons ulls i que a la més petita procuren venjar-se d'a110 que pels altres fou «Flor de un dia».
EL NOI DE LES CORTS
Font: Xut!
Autor: El noi de les Corts
Text:
A Sans s'ha post el sol
Va haver-hi una temporada que al soci de la «Unió Esportiva de Sans» totes li ponien. Fumava cigars de deu ralets, portava el capell de costat i sense ni fixar-s'hi xiulava pel carrer. Les dones sempre tenien la rialla a flor de llavis, i als col.legis, la canalla, a l'acomiadar-se de l'escola, eren obligats per llurs mestres a cantar aquella original cançó original d'en Corredisses, dedicada a la «Unió», i que feia així:
Tres eren tres que tots sols no feien res.
Tres en fan un i per ara van amunt.
Els veïns de Sans que no eren socis de la «Unió», passaven els set calzers d'amargura. A la barberia, a cal adroguer, a la farmàcia i arreu on anaven, eren malmirats i no se'ls despatxava fins que els hi sortia barba.
Avui tot això ha donat un tomb. Les coses han canviat radicalment. Ara, el que no és soci de la «Unió» i per sort és amo d'una botigueta de verdures o del que sigui, abans de despatxar a la clientela que s'espera, es posa un petit parabrises a l'ull, sistema detectiu, i esguardant-los a tots, un per un, comença a servir als que pensen com ell.
Al present soci de la «Unió», tot sovint li cal anar a veure el metge i més encara el dentista, que per cert aquests últims s'hi fan la barba d'or, com se sol dir.
Tot sovint els hi ve un mareig que els fa acariciar la paret, per bruta que sigui. El cap els volta, i, oh prodigi!, ho veuen tot de color de rosa: el camp de futbol on hi caben 50,000 persones; el velòdrom nou de trinca a punt d'inaugurar, i el camp de rugby, on un ramat de bens hi pasturen, menjant-se la poca herba que hi ha.
A vegades els ve la follia d'escriure. I escriuen articles que són publicats a El Baúl Deportivo; uns articles deliciosos i fins com el «Paris-Richelieu» que venen al Forn de Sant Jaume.
I és que no n'hi ha per menys. Des de que en Pedret va obrir una carboneria davant mateix del camp de joc, com si els hi hagués posat la negra, són comptats els partits que guanyen.
I és clar, el soci s'enfada i pica de peus. Encara que sigui de barriada té dret a fer el mateix que fan els socis de l'«Español» i del « Barcelona», quan perden.
El que passa és que encara fan poc. Perquè els de l'«Español» no és pas precisament de peus que piquen... O sinó que ho digui aquell unionista que a l'arribar a casa seva, després del partit amb l'«Español», es va trobar a la butxaca un tros de bastó que feia olor de matalasser. Això li va passar perdent els seus; imagineu-se si arriben a guanyar!
Pero, ja tornarà a sortir l'Arc de Sant Martí, ja. A Sans no els passarà com a Flandes, que no han vist mai el sol.
El dia menys pensat els hi sortirà expressament per a ells, i aleshores donarà bo veure les cares de les noies unionistes, clares i lluentes com la majoria dels miralls dels bars d'aquella barriada quan perd la «Unió».
I ja estic veient als homes estudiant aquell pas tan sandunguero dels personatges de Baixant de la «Font del Gat», i amb un clavell vermell a l'orella, tot escupint de cantó, passejar-se per la carretera de Sans posant cara d'angelets bufadors, com si mai no els hagués passat res.
Però, mentrestant el sol no surti, cal proveir-se de paciència i menjar tan poc com un pugui i deixar-se barba i bigoti, a fi de no sufrir les mil injustícies dels petits burgesos, no socis, que es miren la cosa amb bons ulls i que a la més petita procuren venjar-se d'a110 que pels altres fou «Flor de un dia».
EL NOI DE LES CORTS