No sempre guanya el que millor ha jugat....
Data: 16/02/1926
Font: L'esport català
Autor:
Text:
Barcelona, 2 - U. E. de Sans, 1
No sempre guanya el que millor ha jugat....
Una gran gentada acudí al camp de Les Corts per tal de presenciar aquests encontre. Es ferit interessant de veure què cosa faria el Barcelona el un partit del qual depenia la seva participació en el campionat peninsular. Per la seva part, el Sans, que pretenia un lloc superior al que ocupa en la classificació del campionat; era natural que hi posés tot l'entussiasme per tal de sortir-ne victoriós. Però, en realitat, no fou més que un de tants partits, més aviat vulgar que altra cosa. El desencert fou visible, sobre tot en el Barcelona, ajuntant-s'hi, a més a més, l'apatia d'alguns jugadors, dels quals hom esperava una més rellevant actuació.
Hi havia també, per altra banda, entre els jugadors del Barcelona, un cert menyspreu de la vàlua de l'adversari, i una confiança desmesurada en la victòria sobre el Sans.
Aquests sortiren al camp disposats a veure i preu clor la victòria i jugaren amb un gran entusiasme, tant, que en resumir l'actuació dels dos equip: el Sans superà el seu adversari, el qual guanyà per pura casualitat. I a més d'això cal consignar que si a algun equip afavorí la sort, fou precisament al Barcelona, el qual obtingué el segon gol degut al sol que no deixà veure a Pedret una bala molt fluixa i llençada de lluny que en circumstàncies normals havia d'ésser fàcilment parada.
En la primera part, gràcies a un millor joc de conjunt, el Barcelona aconseguí dominar, i es mostrà quelcom superior a l'equip de la Unió. Per un free-kick amb què fou castigat Pedrer per haver donat més de les tres passes reglamentàries amb la pilota, Planas obtingué el primer gol. Més que res, fou degut aquest gol a la picardia de Samitier, el qual, en executar-lo, féu una justa passada enrera que arreplegà Planas, i que fou motiu d'un fortíssim xut que no es veié passar. La jugada fou molt aplaudida. En aquest moment el partit encara era d'interès; el joc dels dos equips era de factura agradable i dominava el Barcelona quan vingué el segon gol que ja hem esmentat, i que fou obra de Sagi en disposar-se a fer una passada al centre de l'atac. La pilota, mal dirigida, es ficà per sorpresa dins la xarxa.
Amb el resultat de dos en contra, el Sans anà redoblant els seus esforços, i els blau-grana, com conant el partit per guanyat, semblaven no amoïnar-s'hi.
I, tal com era d'esperar, el Sans es redreçà i obtingué un gol d'empenta, episòdic. A poques passes de Plattko, un xut fort tocà el pal per l'angle; torna la bala a fora, i en ésser novament rematada anà a parar al cos del porter barcelonista; però vingué una tercera rematada i entrà finalment la bala enmig de l'entusiasme dels de Sans.
L'autor del gol, un dels "afuselladors", fou Monleón. Des d'aquest moment el Sans jugà amb més eficàcia, passant a dominador.
A la segona part el joc decaigué visiblement quant a qualitat, sobresortint la impetuositat dels unionistes, es quals dominaren amb més insistència que els del Barcelona. Plattko hagué d'intervenir en joc molt sovint, i a cada moment hom veia sorgir l'empat. Els trets a gol dels davanters d'un i d'altre equip resultaren mal dirigits. En aquest segon temps el Sans mereixia haver marcat.
Es el cert que el Barcelona ha estat a punt de perdre les possibilitats de defensar el seu títol de campió peninsular per una actuació grisa.
Per la manera de jugar, el partit no va satisfer del tot. Es jugà dur, però no brut. L'arbitratge del senyor Montero fou just i encertat; demostrà una bona interpretació del reglament, car deixà de castigar algunes faltes greus, fetes sense intenció manifesta.
Els equips eren
F. C. Barcelona. - Plattko, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcàntara, Sagi.
U. E. de Sans. - Pedret, Perelló, Balasch, Soligó, Gularons, Calvet, Rini, Tonijuan, Monleon, Martínez, Oliveras.
El Sans, com hem dit abans, tingué el sant d'esquena; amb una actuació tan destarotada con varen tenir els elements defensius de l'equip blau-grana a la segona part, és innegable que es mereixien marcar. La seva davantera jugà amb una fe i un entusiasme admirables, però pèssimament secundada per l'actuació cel mig centre. Quin dia tan lamentable que va tenir Gularons! A la mancança de sort, el Sans pot afegir-hi la desastrosa actuació d'aquest element seu. En canvi, els mitjos-ales jugaren molt millor, i tant pel que afecta al "marcatge" dels davanters contraris com en reforçar els atacas dels seus homes, reeixiren completament.
Assenyalem una superba actuació dels extrems Rini i Oliveras, els quals, amb llurs freqüents escapades desmoralitzaren la parella Planas-Walter. El tercet central jugà bé, però amb poca habilitat en les rematades i en els xuts.
La defensa Perelló-Balasch, que a la primera part ho féu desastrosament, en canvi a la segona va millorar cel tot i estigué admirable.
En parlar dels vencedors posarem en el quadro l'honor a Sancho, que ens recordà aquells dies que era amb freqüència el salvador de l'equip. Sort tingueren d'ell, que estigué encertadíssim i ple d'energies. Un altre jugador que més excel·lí fou Arnau, per la seva voluntat i joc assenyat. Es actualment un dels més brillants jugadors de l'equip. Walter, Torralba, Carulla i Plattko, bé. Els altres feren alnenys del que podien: Junt amb algunes coses bones, actuaren deficientment en alguns moments, per no prodigar-se. I ho fem remarcar, perquè el parit era d'una importància transcendental per al club que defensaven.
Aquesta actuació de l'equip barcelonista defraudà considerablement els seus nombrosos incondicionals, els quals passaren una estona ben dolenta.
De tardes així, que no ens en donin gaires els equipiers del Barcelona!
Font: L'esport català
Autor:
Text:
Barcelona, 2 - U. E. de Sans, 1
No sempre guanya el que millor ha jugat....
Una gran gentada acudí al camp de Les Corts per tal de presenciar aquests encontre. Es ferit interessant de veure què cosa faria el Barcelona el un partit del qual depenia la seva participació en el campionat peninsular. Per la seva part, el Sans, que pretenia un lloc superior al que ocupa en la classificació del campionat; era natural que hi posés tot l'entussiasme per tal de sortir-ne victoriós. Però, en realitat, no fou més que un de tants partits, més aviat vulgar que altra cosa. El desencert fou visible, sobre tot en el Barcelona, ajuntant-s'hi, a més a més, l'apatia d'alguns jugadors, dels quals hom esperava una més rellevant actuació.
Hi havia també, per altra banda, entre els jugadors del Barcelona, un cert menyspreu de la vàlua de l'adversari, i una confiança desmesurada en la victòria sobre el Sans.
Aquests sortiren al camp disposats a veure i preu clor la victòria i jugaren amb un gran entusiasme, tant, que en resumir l'actuació dels dos equip: el Sans superà el seu adversari, el qual guanyà per pura casualitat. I a més d'això cal consignar que si a algun equip afavorí la sort, fou precisament al Barcelona, el qual obtingué el segon gol degut al sol que no deixà veure a Pedret una bala molt fluixa i llençada de lluny que en circumstàncies normals havia d'ésser fàcilment parada.
En la primera part, gràcies a un millor joc de conjunt, el Barcelona aconseguí dominar, i es mostrà quelcom superior a l'equip de la Unió. Per un free-kick amb què fou castigat Pedrer per haver donat més de les tres passes reglamentàries amb la pilota, Planas obtingué el primer gol. Més que res, fou degut aquest gol a la picardia de Samitier, el qual, en executar-lo, féu una justa passada enrera que arreplegà Planas, i que fou motiu d'un fortíssim xut que no es veié passar. La jugada fou molt aplaudida. En aquest moment el partit encara era d'interès; el joc dels dos equips era de factura agradable i dominava el Barcelona quan vingué el segon gol que ja hem esmentat, i que fou obra de Sagi en disposar-se a fer una passada al centre de l'atac. La pilota, mal dirigida, es ficà per sorpresa dins la xarxa.
Amb el resultat de dos en contra, el Sans anà redoblant els seus esforços, i els blau-grana, com conant el partit per guanyat, semblaven no amoïnar-s'hi.
I, tal com era d'esperar, el Sans es redreçà i obtingué un gol d'empenta, episòdic. A poques passes de Plattko, un xut fort tocà el pal per l'angle; torna la bala a fora, i en ésser novament rematada anà a parar al cos del porter barcelonista; però vingué una tercera rematada i entrà finalment la bala enmig de l'entusiasme dels de Sans.
L'autor del gol, un dels "afuselladors", fou Monleón. Des d'aquest moment el Sans jugà amb més eficàcia, passant a dominador.
A la segona part el joc decaigué visiblement quant a qualitat, sobresortint la impetuositat dels unionistes, es quals dominaren amb més insistència que els del Barcelona. Plattko hagué d'intervenir en joc molt sovint, i a cada moment hom veia sorgir l'empat. Els trets a gol dels davanters d'un i d'altre equip resultaren mal dirigits. En aquest segon temps el Sans mereixia haver marcat.
Es el cert que el Barcelona ha estat a punt de perdre les possibilitats de defensar el seu títol de campió peninsular per una actuació grisa.
Per la manera de jugar, el partit no va satisfer del tot. Es jugà dur, però no brut. L'arbitratge del senyor Montero fou just i encertat; demostrà una bona interpretació del reglament, car deixà de castigar algunes faltes greus, fetes sense intenció manifesta.
Els equips eren
F. C. Barcelona. - Plattko, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcàntara, Sagi.
U. E. de Sans. - Pedret, Perelló, Balasch, Soligó, Gularons, Calvet, Rini, Tonijuan, Monleon, Martínez, Oliveras.
El Sans, com hem dit abans, tingué el sant d'esquena; amb una actuació tan destarotada con varen tenir els elements defensius de l'equip blau-grana a la segona part, és innegable que es mereixien marcar. La seva davantera jugà amb una fe i un entusiasme admirables, però pèssimament secundada per l'actuació cel mig centre. Quin dia tan lamentable que va tenir Gularons! A la mancança de sort, el Sans pot afegir-hi la desastrosa actuació d'aquest element seu. En canvi, els mitjos-ales jugaren molt millor, i tant pel que afecta al "marcatge" dels davanters contraris com en reforçar els atacas dels seus homes, reeixiren completament.
Assenyalem una superba actuació dels extrems Rini i Oliveras, els quals, amb llurs freqüents escapades desmoralitzaren la parella Planas-Walter. El tercet central jugà bé, però amb poca habilitat en les rematades i en els xuts.
La defensa Perelló-Balasch, que a la primera part ho féu desastrosament, en canvi a la segona va millorar cel tot i estigué admirable.
En parlar dels vencedors posarem en el quadro l'honor a Sancho, que ens recordà aquells dies que era amb freqüència el salvador de l'equip. Sort tingueren d'ell, que estigué encertadíssim i ple d'energies. Un altre jugador que més excel·lí fou Arnau, per la seva voluntat i joc assenyat. Es actualment un dels més brillants jugadors de l'equip. Walter, Torralba, Carulla i Plattko, bé. Els altres feren alnenys del que podien: Junt amb algunes coses bones, actuaren deficientment en alguns moments, per no prodigar-se. I ho fem remarcar, perquè el parit era d'una importància transcendental per al club que defensaven.
Aquesta actuació de l'equip barcelonista defraudà considerablement els seus nombrosos incondicionals, els quals passaren una estona ben dolenta.
De tardes així, que no ens en donin gaires els equipiers del Barcelona!