U. E. DE SANS - SABADELL| La veu de Catalunya (pàg. 3)

Data: 25/01/1926

Font: La veu de Catalunya

Autor: J. Castell

Text:
U. E. DE SANS - SABADELL

(Camp de Sans)

La reaparició de Feliu en l'equip encens no dona pas a aquest la Arpa, l'empenta i la cohesió que tot hom esperava al contrari, ahir la davantera sansenca fou feble, desnivellada i en moltes ocasions anul.lada. Cal dir, però, que el Sabadell portava la força d'impulsió que dóna s'haver vençut o empatat tots els parts i de no haver-ne perdut, encara cap. Això, i aquell defensa formidable que es diu Montaner, feren que quedessin anul.lats tots els esforço, ja ens descohesionats, que feia davantera del Sans.
Per l'anul·lació completa de Feliu no venia pas de la potència del mig-centre contrari (car Devesa fou l'únic sabadellenc, en aquest partit, qui flaqueja); sinó que quan s'arriba a «as», tothom creu que la sola presencia d'aquest al camp desmoralitza l'equip contrari, i això, amb un equip com el Sabadell no resa, i restà demostrat en aquest partit com ja ho havia demostrat abans al seu camp el cas Samitier. Quan un «as» no està forma i vol sortir al camp de totes passades, fa, davant del Sabadell almenys, el ridícul. El Sabadell està predestinat, enguany, a escalar lloc ben alts en el campionat. El cas de vèncer a d'empatar amb els equips que avui són amb ell, a la davantera del campionat, i que només li manqui jugar amb els que es demostren més febles, li donarà ocasió, creiem, ja que en futbol no es poden fer pronòstics, d'ésser un dels dos equips que representaran Catalunya el futbol ibèric. I si aguanten la bella forma actual (aquesta bella forma que tan admirada que era en el Sans mateix i fins en altres equips avui en davallada, aquesta bella forma de joc, d'empenta i de cohesió admirable de què feren gala en aquest partit tots els seus components, llevat el mig centre, que no estigué l'altura dels seus companys d'equip), Catalunya no podria pas estar millor representada. Encara que el joc era bastant anivellat, era molt més perillosa, la davantera del Sabadell que no pas la del Sans, i encara que l'únic que feu el Sabadell fou fer deu minuts abans d'acabar el partit, no per això és menys digne o la victòria aconseguida.
Sota les ordres del senyor Aramburu, els equips s'alinearen d'aquesta manera:
U, E. de Sans: Pedret, Perelló, Balasch, Soligó, Gulerons, Calvet, Rini, Tonijoan, Feliu, Martínez i Oliveras.
Sabadell: Casanovas, Cabedo, Muntané, Marti, Devesa, Tena I, Tena II, Bertran, Zamora, Sangüesa i Sans.
La primera part es desenrotllà a un tren formidable, pro sense que cap equip sobresortís en el domini, ni gairebé en el joc. Solament els defenses, tant els de l'un equip com els de l'altre, procuraren tallar els esforços de les davanteres. I quan havien d'entrar en joc els porters, Casanovas, amb una seguretat i amb una vista prodigioses salvava el seu marc i el tornava invulnerable, al pas que Pedret, cada dia més gris, no se'l veia, amb ella seguretat d'antany que en tan elogiada i que el feia un del primers porters de Catalunya. El as de Pedret es ben estrany: sense deixar de jugar, i sempre amb el mateix equip, de tan bo com era, sense anar gaire lluny, en el campionat passat que fou seleccionat, s'ha transformat en un porter mitjà i encara el veiem en davallada, Però de totes maneres té algunes coses que li recordaven els seus bons temps, i els davanters Sabadellencs no aconseguiren tampoc perforar el seu marc. I a zero gols acabà la primera part.
També a la segona part el domini fou igualat, encara que al Sabadell sobresortís de mica en mica. Però cap equip no aconseguia coronar les seves jugades amb un gol tan sols que els assegurés la victòria, i només faltaven deu minuts per acabar el partit, i ja tothom desesperava de veure un vencedor, el Sans fou castigat amb un cop franc que tirà amb forca i intenció a l'angle superior tret Bertran, així el Sabadell s'adjudica la victòria. Però encara que el gol fos fet així, no el ne creiem pas menys mereixedor.
Durant tot el partit es tiraren sis corners contra el Sans i cinc contra el Sabadell.
L'àrbitre, senyor Aramburu, encara que no convencé a tothom, no el veiérem parcial.
Tots els equipiers feren esforços per obtenir la victòria, però cal dir que Montaner, el defensa sabadellenc, fou el millor jugador al camp, i els més dolents foren Devesa del Sabadell, Feliu, del Sans.

J. CASTELL