SANS - ESPAÑOL

Data: 28/01/1925

Font: Xut!

Autor: ESQUIMAL DE GRATALLOPS 

Text:
SANS - ESPAÑOL

Sembla mentida i és veritat. Aquell equip que el diumenge passat, davant del «Barça», va jugar cohibit, amb intencions pacífiques, sense encaparrar-se gaire amb el que feia, davant de l'«Español» va abocar-hi tot el seu saber i el seu entusiasme, i no va guanyar perquè l'Hado, poca-solta com de costum, li va fer la guitza.
El bon públic «sansense», que cada vegada que exclamava «ai !» s'empassava una esclofolla de cacauet, va rebre una sotragada que el va desenganyar. Es va convèncer de què, a més de les circumstàncies, l'«Español» també posseïa la voluntat de l'Hado.
Asseguts a la barana d'una llotja destinada als periodistes, als parents dels periodistes i als amics dels periodistes, nosaltres seguirem les incidències del partit guipant entre un hongo i un xamberg, per sobre les espatlles d'uns quants espectadors. Per això, si, al ressenyar el partit, se'ns n'escapa alguna, dissimulin i facin-se càrrec de què estàvem situats a un nivell inferior que el «Metro».
Al començar ens sorprengué la davantera del «Sans». En Tonijuan, més feréstec que un tigre de Bengala, que un lleó de la Martinica i més ràpid que un coet, com un castell de focs artificials, cada vegada que arribava davant de porta marcava un shimmy amb en Rini, que en Zamora es veia precisat a posarse ulleres fumades perquè no li rodés el cap. En Feliu, que al costat d'en Rini és el Petroni del «Sans», hi treia el nas de tant en tant i com un estol d'odalisques feien la papallona davant d'en Zamora, que no s'hi veia de content.
I la davantera de l'«Español» ? I en Llauger? I el mig-centre ? Si vostès em fan aquestes preguntes, em posen en un compromís, perquè no els vaig veure. I el més estrany és que hi eren. Vet aquí una cosa que no me l'acabo d'explicar.
En Pedret, tal com nosaltres vàrem pronosticar, d'ençà que té la carboneria s'ha tornat més negre, però segueix enganxant les pilotes com abans.
A l'acabar la primera part, els jugadors de l'«Español» varen ésser sermonejats de valent per en Zamora.
El sermó d'en Ricard devia fer efecte, car, al començar la segona part, la davantera de l'«Español» va transformar-se en una davantera perillosa. En Pelaó, en Caicedo i en Trabal començaren a posar pilotes a la disposició de la davantera, i en Zabala, en Mauri i en Llauger a xutar i a fer equilibris com uns illuminats. Jo, que sóc de Gratallops i he viatjat des del Pla de Cabra a la Bordeta i que posseeixo tres llengües, el mallorquí, el caló i el municipal, vaig restar parat davant d'aquell joc arrollador que feia posar la pell de gallina a en Pedret.
«Mauri, no!», cridaven els «sansenses», desesperats, tement per la salut d'un defensa. «José-Luis, mateu-lo !», clamaven cada vegada que veien a tres dels seus sota la panxa d'en Zabala. Res hi valgué. Una «bimba» traicionera es va encolomar a la xarxa d'en Pedret i l'empat va ésser un fet. L'empat va donar ànims als «españolistas» i als ««sansenses», però com que fins en Mallorquí va treure faves d'olla i en Zabala es va decidir a guanyar-se el jornal, el domini dels blanc-blau va persistir.
A les acaballes el «Sans» va tornar a envestir, però com que cada vegada que tenia el gol segur pifiava un davanter, en Vela va mirar-se el rellotge i va dir que ja n'hi havia prou.

El públic del «Sans» no va cridar. Ni quan en Vela feia una planxa ni quan en Mauri envestia a en Pedret, va engegar la caixa dels trons.
El sexe dèbil va ésser l'únic que va desentonar. Hi havia damiselles «sansenses» que es volien menjar el fetge d'en Vela i volien torrar a les graelles la còrpora d'en José-Luis.
Però com que tot va acabar bé, el millor és no buscar tres peus al gat.

ESQUIMAL DE GRATALLOPS